Vivian Gornick. Emma Goldman.

Manifest, 2023. 138 páginas.
Trad. Marta Cazorla Rodríguez.

Lo vi en la sección de novedades de la biblioteca y pensé que un libro sobre Goldman escrito por Gornick tenía que estar genial, y no me ha defraudado. Está a medio camino entre la biografía y al análisis de una mujer que vivió su vida como quiso, con todas sus contradicciones, que llegó a estar calificada como la mujer más peligrosa del mundo, que viajó a la URSS y se desencantó, que se enfadó con medio mundo y que vivió apasionadamente.

Nadie mejor que Vivian Gornick y su mirada afilada para retratar a alguien que vivió tan a contracorriente del sistema, incluso de su propio entorno anarquista, pero que movía a las masas con su retórica. También se cuentan sus lances amorosos que fueron tempestuosos, como no podía ser de otra manera. Predicaba el amor libre y vivió acorde a sus principios.

Un libro absorbente, tanto por la persona retratada como por el estilo de la autora. En la edición de vez en cuando cambia el tamaño del tipo de letra, algo que me ha resultado un poco raro.

Muy bueno.

La quota de l’Emma eren trenta-sis jaquetes per dia i tot i que la feina era (sovint terriblement) esgotadora, mai va deixar de complir-la. Això, sumat a un comportament impecable, li va concedir un estatus peculiar. Molts dels carcellers no dubtaven a menysprear-la per la seva condició de presonera política, però la imatge solemne i humil que havia adoptat va guanyar-se el respecte poc habitual de les presoneres. El director de la presó va intentar treure partit de la situació oferint-li el rol de supervisora del taller, una posició privilegiada que eüa va rebutjar rotundament. No podia exercir cap mena d’autoritat sobre ningú, va explicar. La resta de recluses -que com-alien penes per crims de diversos tipus que arribaven i incloïen ‘ assassinat- amb prou feines entenien qui era l’Emma i les raons per les quals complia condemna. Presonera política? Què redeu era, això? Però això tant li feia: el que van entendre perfectament va ser la seva negativa a manar sobre elles. L’Emma va guanyar-se de manera gairebé instantània el seu afecte quan va córrer la notícia que havia rebutjat la posició de supervisora. I el que era encara més important: la seva confiança.
Emma Goldman no va ser especialment coneguda per les seves amistats femenines -la majoria de les dones que va conèixer la trobaven condescendent i altiva-, però la presó va fer desaparèixer totes les qüestions d ego i totes les seves pors a la intimitat es van tornar magníficament insignificants. El que va quedar va ser una identificació amb les altres presoneres que no només va permetre-li establir relacions humanes molt estretes; també la va posar en contacte amb les seves pròpies conviccions polítiques a un nivell visceral. L’Emma mai va pensar en les dones amb les quals va compartir condemna com a criminals. En cada una d’elles veia una persona tan esguerrada per la societat que el que mereixia en lloc d’un càstig era una disculpa. «Pobres infelices», va escriure a un amic, a qui «el món de pobresa i ensopiment» en què havien nascut les havia portat a fer el que fos que hagueren fet (només l’Emma és capaç d’usar la paraula ensopiment per explicar la causa del comportament d’una lladra, una prostituta, o una drogoaddicta). No hi havia res que una presonera pogués explicar-li que la torbés. Oferia sempre i en qualsevol cas el tipus de comprensió empàtica
que permetia a les dones no perdre lbremus. L’alleujament que sentien per poder fer-li confidències lliurement i sense ser jutjades era suficient per convertir-la en una persona inestimable entre les presoneres, però és que, a sobre, l’Emma feia gala duna camaradería total i absoluta que les fascinava. No només compartia els paquets de menjar, roba i llibres que li arribaven regularment; també intercedia a favor seu quan eren maltractades, una vegada i una altra; els ajudava a complir les quotes quan estaven malaltes; i va organitzar esforços per reclamar la instal·lació de dutxes, cel·les salubres i menjar decent. Per sobre de tot, va lluitar militantment i de manera constant per la reducció de totes aquelles petites humiliacions que robaven a les presoneres la seva humanitat. Prenem per exemple l’incident del picnic.
L’Emma creia que el director de la presó era un tipus prou decent. A proposta seva i com a mesura de reformisme il·lustrat, l’home va decidir permetre que les recluses poguessin gaudir, cada dos dissabtes, d’un picnic en un parc local proper. Hi hauria fins i tot un petit concert d’una banda formada per les mateixes presoneres. Les autoritats de la presó tenien l’esperança que aquest experiment d’expansió dels privilegis fomentés el sorgiment d’una «nova moral» entre les recluses. Les dones, l’Emma inclosa, no cabien a la pell d’alegria. Però quan hi van arribar, va resultar que l’activitat estava limitada a una secció del parc que tenia la mateixa extensió que el pati de la presó i les recluses havien de caminar en tot moment entre guardes armats fins a les dents, sempre davant i darrere seu. Per acabar-ho d’adobar, no podien apropar-se a la banda de música, que també estava rodejada de guardes armats. L’esdeveniment va ser un desastre: al marge de l’oportunitat de respirar aire fresc, era com si no haguessin sortit de la presó.
El director estava sorprès per l’estrepitós fracàs del seu gest de generositat liberal, i l’Emma va esforçar-se a fer-li entendre el que havia anat malament. La percepció de les dones que «com a mínim un cop cada dues setmanes tindrien l’oportunitat d’eliminar la presó de les seves consciències» havia estat traïda, li va dir. No podia ser d’altra manera, si els guardes es comportaven com si no poguessin confiar en elles gens ni mica. Era una manera de fer que estava destinada al fracàs. «No ho veu?»

The post Vivian Gornick. Emma Goldman. first appeared on Cuchitril Literario.